Cent anys del naixement de la pintora Frida Kahlo

Aquest any se celebra el centenari del naixement de Frida Kahlo (1907-1954), la coneguda pintora mexicana nascuda a Coyoacán (México) que va morir als 47 anys després d’haver viscut una curta però intensa vida.*

Molt s’ha parlat de la personalitat i del drama humà representat per Frida Kahlo.

Va ser una dona d’una gran complexitat i mai acabarem de definir-la per mil anàlisi artístics que es realitzin. Hi ha alguna cosa en ella, en el seu art, que és inexpressable. La seva història, la seva vida i la seva obra escapen a tota definició racionalista del per què. El primer i més evident element en la creació del llenguatge artístic de Frida és ella mateixa. Ella va ser el subjecte de la seva obra, perquè no hi havia res més que conegués millor. “Segons els seus amics, la relació amorosa més apassionada de Frida va ser la que va tenir amb ella mateixa.” Quan se la va intentar classificar com surrealista, ella de seguit va aclarir que no pintava els seus somnis, sinó la seva realitat.

Al llarg de la seva curta vida Frida va jugar amb els cabdells del simbòlic i el polític, els va entreteixir fins crear un teixit identitari que, malgrat ser aparentment, contradictori i caòtic, guarda una profunda coherència amb la realitat, una realitat caòtica que escapa a tota classificació. El seu art no es redueix a la seva obra pictòrica, sinó que es projecta també en el seu espai vital, en el seu cos i en la seva forma de fer política.

Per a Frida el dolor que va patir degut a les malalties i accidents que la van acompanyar tota la vida, no està contraposat amb la felicitat sinó que forma part de la vida i cal aprendre’n d'ell. El dolor no va significar per a ella una total fatalitat, sinó que en la constant convivència amb ell, va reconèixer la seva pròpia vulnerabilitat, i al mateix temps, la seva fortalesa. Va ser l’element que li va servir per donar sentit a la vida que li va tocar viure.

Poc preocupada per adequar-se a les últimes tendències artístiques, va trobar el seu propi camí en la mesura que es va apartar del discurs de la modernitat construït des del capitalisme. El seu art està estretament unit amb el desenvolupament de la seva identitat existencial i amb el seu ideal revolucionari; per aquest motiu la riquesa de la seva obra no radica només en el resultat artístic, sinó també en el procés creatiu, que és la mediació entre el món i la seva vida.

Després d'un llarg anar i venir pel món, i de les múltiples relacions socials tant amb els personatges més distrets de l'entorn popular mexicà com amb els més distingits i controvertits de la història occidental de la primera meitat del segle XX, Frida es va acomiadar d'aquest món al juliol de 1954 amb la següent frase: "Espero que la marcha sea feliz i espero no volver".

*Text publicat a la revista Dones, no. 27, del Consell Municipal de les Dones de l'Ajuntament de Sant Boi, novembre 2007.