Explicada per la Irina A. Ravelo Rodríguez
a la radio i a la Biblioteca Comarcal de Solsona.
A un lloc anomenat Mèxic, que es troba al altre costat del món, hi ha la llegenda de “La Llorona” que és molt difosa des de temps molt antics. Avui dia la seva presència segueix causant tant pànic entre la gent com fa segles enrere
“La Llorona” al món prehispànic era una deesa coneguda com Cihuacóatl, que vol dir Dona Serp. Aquesta deesa era la Mare Terra, la Mare de tots els déus i deeses.
La història se’ns emporta fins a l’any 1521, quan la Gran Tenochtitlan, la capital del imperi tenochca que va ser fundada al mig d’un gran llac, estava assetjada per l’exèrcit castellà i tlaxcalteca.
Algú sap quina ciutat actual viu damunt de l’antiga Gran Tenochtitlan? ¿No? La Gran Ciutat de Mèxic, que és la més gran de tot el món.
Així doncs, a l’any 1521, la Gran Ciutat estava rodejada per les seves 4 avingudes principals. L’emperador tenochca, el senyor Moctezuma Ilhuicamina, estant al seu palau va saber que la profecia estava a punt de complir-se: l’imperi tenochca seria vençut! I un nou Déu ambiciós regnaria aquestes terres.
Aquell mateix dia al vespre, quan el sol gairebé es ponia darrere les muntanyes, un crit de dolor va recórrer la gran ciutat, un crit esfereïdor va esgarrifar a tot el poble Tenochca...
“Aiiiiiiiiii mis hijos!!!!!!!!!!!!” “Aiiiiii les meves filleeeees!!!!!”
I de sobte es va veure al cel a la Deesa Mare... la Cihuacóatl !… que volava desconsolada davant la guerra, enfront la mort i la destrucció de les filles i els fills a quines havia donat la vida. Diuen que aquesta va ser la primera aparició de “La Llorona”.
Des de llavors fins avui, totes les nits, aquesta deesa en pena, vestida amb un llarg vestit blanc amb el rostre cobert amb un vel molt fi, creua amb lentitud parsimoniosa per diferents carrers i places de la ciutat, alçant els seus braços amb desesperada angúnia, i llançant aquell crit tremolós que espanta a totes les ànimes de la nit. La Mare plorava pel patiment dels seus fills i filles enfront al nou Déu que hi havia portat malalties desconegudes, i havia esclavitzat a les seves criatures per robar-les tota la riquesa que abundava en aquestes terres.
Durant tota la colònia espanyola, que va durar 300 anys, “La Llorona”, cada nit es va aparèixer també a diferents pobles i sempre ho feia a prop dels rius per recordar que els seus fills havien mort al mig del Gran Llac.
Davant d’ella els gossos udolen, i el bestiar s’espanta quan sent el seu llarg i penetrant esglai. Fins els nostres dies hi ha gent que ha vist a l’esperit de la Mare en pena, tota ella de blanc buscant incansablement al seu poble mort. Sempre, a prop d’algun riu.
Comentarios